El blog de Xavier Amorós  -  ANEU A L'INICI DEL WEB

dissabte, 14 d’abril del 2018

Vicent Andrés Estellés

He rebut amb molta il·lusió, com a regal d’aniversari, els vuit volums que composen la poesia completa de Vicent Andrés Estellés. Moltes vegades m’havia volgut comprar aquests llibres però mai no havia trobat el moment de fer-ho. No és que no conegui els seus poemes, la majoria de les obres les havia llegit a casa dels meus pares, però sovint he tingut ganes de tornar-hi, o bé de recordar algun llibre en concret, que no tenia a mà. Porto dos dies immers en la poesia d’Estellés i trobo que la visió en conjunt potencia la vàlua del seu autor, que va saber construir una poètica molt personal, que transcendeix  qualsevol consideració generacional o de tendència estètica.
Em sembla que caldria una bona edició crítica de l’obra completa d’aquest autor. Estic segur que incrementaria el seu reconeixement. Tot i que no es pot dir que sigui un poeta oblidat, sí que trobo ens donaria unes claus noves que farien que s’incrementés el seu prestigi, ja que estic constatant que la seva vigència queda intacta.
Com passa amb els bons poetes, allò que Vicenç Andrés Estellés  ens ha deixat és el testimoni de la seva visió del món individual i intransferible. Parla de tot, de coses nímies i de les més solemnes, amb la mateixa humilitat i a la vegada amb una potència que de vegades arrabassa.
No hi ha un poema que destaqui per sobre dels altres, tota l’obra és una sola obra, una cançó, una única salmodia, que dialoga amb el veí o amb els clàssics amb la mateixa honestedat.
cito a l’atzar:

ESPERA
La prostituta
tota la nit passeja.
Espera un home.
No parla amb ningú. Fuma.
De tant en tant, camina.

I tot així.


Kierkegaard. Un postmodern.

Hi ha, salvades les barreres que posa el temps, l’idioma, que m’impedeix apreciar  la qualitat literària dels seus escrits, més enllà de les idees, i la ideologia, una actitud en Kierkegaard que em resulta atractiva i que em remet, ja s’ha dit moltes vegades, als pensadors de la postmodernitat. Per començar, la seva figura contradictòria, dandi, amb unes disfuncions físiques que devien afectar de manera important la seva visió de les coses, profundament religiós, però a l’hora crític furibund de l’ortodòxia i, a la vegada, una ment lúcida i crítica que abominava del dogmatisme.
La seva obra, a diferència de la majoria dels filòsofs, no crea un sistema, simplement desenvolupa raonaments, de vegades contradictoris,  i adopta punts de vista oposats en diferents escrits. Per aquest motiu, signa bona part de la seva obra amb pseudònims diferents, per evitar de defensar les opinions que hi exposa com a pròpies. Amb el seu nom signa la part, per a mi, menys interessant de la seva obra, composta de disquisicions teològiques.
Se’l considera el precursor de l’existencialisme perquè discorre sobre, com tothom sap, l’angoixa i la buidor de la vida. Però la impressió que em queda després de la lectura –parcial i incompleta- de la seva obra és que allò que busca és la bellesa del raonament, més enllà de la veritat de les proposicions on el porten les seves disquisicions. Això fa de Kierkegaard un pensador postmodern.
Aquesta actitud va confondre alguns dels seus estudiosos, com es el cas d’Adorno que, volent-lo interpretar  literalment, com a qualsevol altre filòsof, arriba a conclusions errònies. Tinc la impressió que Kierkegaard no es creia res d’allò que escrivia, o bé potser entenia que allò que sentia un dia i que el movia a escriure en un sentit, l’endemà podia canviar, perquè era el seu humor qui governava el seu pensar.
També sé que a Soren Kierkegaard no li hauria agradat aquest comentari.
Però no puc evitar de sentir simpatia cap a l’home que va escriure algunes de les seves millors pàgines.


 Imagen relacionada