El blog de Xavier Amorós  -  ANEU A L'INICI DEL WEB

dissabte, 14 d’octubre de 2017

Felisberto Hernández

Ja està, ja ho he acabat de decidir. Sé que no té cap importància, potser ni tan sols per a mi, però he arrodonit aquesta opinió després de molts anys i crec que ja serà inamovible. Els meus escriptors sud americans preferits són, amb el permís de Jorge Luis Borges, que considero un espècimen d’un altre ordre i amb el qual mantinc una relació constant, conjugal, com a lector, i per això situo en una  altra dimensió, són, deia, Alvaro Mutis i Feisberto Hernández. Cap dels dos  no necessita que jo els descobreixi, són dos referents molt importants, tot i que no es troben a la cúspide de les preferències dels lectors ni dels crítics. Hauria de justificar-me. Durant molt de temps, quan tenia vint-i-pocs anys, trobava que el meu escriptor preferit era Gabriel García Márquez. Abans dels divuit anys havia llegit tota la seva producció fins a aquella data. El descobriment de ‘Cien años de soledad’ va suposar un cataclisme per a la meva sensibilitat literària i van ser les seves opinions que em van conduir al descobriment de Daniel de Foe i de William Faulkner, que encara avui trobo que són dos escriptors excepcionals. Tot i amb això, tinc la idea que després de ‘Cien años de soledad’ i ‘El otoño del patriarca’ García Márquez es va instal·lar en una posició còmoda. Els seus llibres posteriors, tot i que en ells s’hi poden trobar passatges memorables, no arriben als nivells d’intensitat de la seva primera producció. Estrictament podríem dir que és un escriptor d’un sol llibre. Tots els llibres anteriors marquen el camí que conduirà a la seva obra mestra i després d’ella, la seva obra posterior no arriba als nivells de genialitat d’aquella. També hi ha Vargas Llosa. També és un escriptor excepcional però molt més irregular i, com García Márquez, el seu pitjor defecte és que ha escrit massa. Recordo amb admiració ‘La Ciudad y los perros’ però també la meva decepció quan vaig provar de llegir ‘La casa verde’ que, no n’estic segur, però crec que no vaig arribar ni a acabar de llegir-la. Després l’he seguit solament de manera parcial, vull dir que no l’he llegit completament però els seus llibres no estan garantits, de vegades són molt bons i altres vegades no tant. N’hi ha molts més, d'escriptors, és clar, i segurament, com en tota selecció, cometo una injustícia de la qual jo mateix me’n penediré en algun moment, vull dir que Onetti Cortázar, Rulfo i d’altres que ometo per no ser pesat, són escriptors de primeríssima fila i potser en algun moment variaré l’escalafó que ara estableixo. Els meus escollits són autors d’obra escassa i coherent. Mutis és l’autor d’una sèrie de textos que tenen com a nexe comú el personatge Macqroll el Gaviero. Em fascinen els escenaris i les anècdotes minúscules, els personatges. No entraré en detalls, per a mi la seva lectura va ser i encara és una experiència inoblidable. Fa molt de temps, l’any 1990, vaig descobrir Felisberto Hernández en una edició antològica que va publicar Siruela. També em va fascinar. Hernández fa una composició indestriable entre ell mateix, la seva vida, el seu personatge, un pianista mediocre que malviu de les seves actuacions, i els productes de la seva imaginació. Però no havia tornat a llegir-lo fins fa uns quants dies que vaig descobrir en una llibreria un recull dels seus escrits pòstums editat per una petita editorial, Sitara, i la seva lectura ha revifat en mi la vella adoració cap al mestre oblidat. Alguns dels textos ja els havia pogut llegir al llibre de Siruela, però, tot i amb això, he obtingut unes hores de veritable plaer en la lectura de ‘Hoy estoy inventando algo que todavía no sé lo que es’ de Felisberto Hernández. Llegiu-lo.



 Resultado de imagen de felisberto hernandez sitara postumos


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada