El blog de Xavier Amorós  -  ANEU A L'INICI DEL WEB

dilluns, 30 de gener del 2017

NINGU NO HO SAP


Ningú no sap on viu el pastor que acompanya cada dia les
ovelles per la carretera perquè mengin herbotes polsoses
i que veiem cada matí molt aviat. Quan surt el sol ja hi és i
ningú no sap d'on ve. Fa hores que ha passat de llarg el casalot
que cada nit visiten joves per morir-hi lentament, que es mostra
a penes, ruïnós i ple de taques amb inscripcions il·legibles.
Camina lentament amb la seva indumentària ridícula, ens
sembla, amb una gorra de ciclista que regalen de propaganda
a les fires, amb moltes samarretes posades unes a sobre de les
altres, de colors desfigurats pel temps, però encara llampants.
Ningú no sap d'on ve, i s'atura en algun camp tot ple de runa
sense mirar enlloc mentre se li escampen les ovelles. El suposem
astut perquè gosa intercanvis amb els gitanos que viuen a
la vora del riu i mai no té problemes amb ningú perquè sempre
és de pas i cap guàrdia no gosa deturar-lo perquè tothom
li reconeix, per atavisme, una ocupació honorable.
Hores abans que ens despertem, ja la ciutat desperta envaïda
per camions i simula un paisatge prehistòric amb animals
monstruosos que, com dracs benignes, transporten la fruita i
la carn i el peix a les botigues, o vénen de molt lluny i només
es deturen a les gasolineres i als bars greixosos que, amb senyals
amagats, indiquen que els viatgers hi són benvinguts
si poden pagar-se els carajillos i uns entrepans enormes i vi i
olives farcides i totes aquestes coses que es mengen en aquests
bars greixosos.
La nit a l'autopista és tranquil·la. Els conductors dels enormes
camions dormen a les cabines dels seus monstres aparcats.
A les zones de servei pul·lulen insomnes les putes de clientela
atzarosa. La nit desapareix a poc a poc i ja els camions
gosen la invasió de la ciutat i la ciutat es desperta i tot s'omple
de cotxes. Dintre dels cotxes, com embrions tancats en una
incubadora, van els automobilistes, bressolats per música de
la ràdio. La ciutat és un concert de sorolls que afortunadament
no podem escoltar tots alhora, però ens queda a tots una remor
de fons a les orelles que podria assemblar-se a la remor
del mar, però que no s'hi assembla. I a aquesta hora ja fa temps
que el pastor s'ha llevat. Se li coneix que s'escalfa amb un foc
de llenya de caixes de fruita que es crema de seguida i ha d'estar
molt atent de nodrir la foguera a cada poc per no deixar-se
atrapar pel fred terrible, i la nit del pastor és una nit de vetlla
com si tot depengués que el seu foc no s'apagui.
Com si tot depengués que el seu foc no s'apagui, però sembla
increïble la distància que recorre a diari tan lentament
mentre observa com creixen les cases i s'expandeix la ciutat
fins al límit del món on comença l'abisme. Perquè el temps
del pastor és un temps secular i només compta els canvis de
les pedres, perquè els canvis de les coses vives són tan efímers
que no paga la pena de parar-los atenció. I només veu les cases
com creixen i com s'aplanen muntanyes i apareixen més cases,
sense veure les cares dels homes que hi viuen i les dels qui no
hi saben viure. Quan nosaltres veiem els rodamóns girem la
cara, però no els hem pogut arrabassar el nom poètic que emprem
per designar aquesta gent que viu a les portalades quan
es fa de nit, embolicats amb caixes de cartró desmuntades i
que de dia passegen obsessivament per la ciutat carregats amb
bosses de plàstic amb continguts misteriosos. Se sap, m'ho ha
dit algú, que els captaires cullen caixes de fusta i les porten a
vendre al pastor perquè passi les seves nits d'insomni.
Amb aquest temps tan vell, només cal conduir-se de forma
inalterable per quedar en un moment fora de lloc. El pastor
era allí abans que el camí fos una carretera i abans que per
tot comencessin a sortir cases terribles. I cada dia segueix el
seu camí, indiferent a tot el que l'envolta i aliè a les mirades
d'estranyesa que suscita. Lluny, però no massa lluny, hi ha el
mar i, al seu costat, totes les coses que hi ha al costat del mar.
L'aigua és més fosca que a altres llocs, plena de llots i de coses
flotants, però això no preocupa al pastor, que segueix cada
dia un camí inalterable, mentre va canviant vertiginosament
el seu entorn.

(De 'Set històries de la ciutat nova', publicat dins del llibre 'L'home del barret. 2006)

divendres, 27 de gener del 2017

Apocalipsi




APOCALIPSI


Si segueixo tancat entre aquestes parets,
estimades parets, deixant que tot m'oblidi,
no en tindré esment del dia de la resurrecció
de la carn, com qui oblida un vell aniversari.

            Les arnes van volant
            envoltant-me els vestits
            i la pols em cobreix
            les mans d'un hàlit sec.

I sonaran trompetes de judici final
i s'obriran els cels tintats de purpurina.
Un àngel amb visatge de matrona alemanya
recitarà la llista de qualificacions.

            Mentre jo, amb les mans plenes
            de tinta i de polsim
            ben quiet sentiré
            silencis sepulcrals,
            com quan ets a ciutat
            a l'agost, a ple estiu,
            o si et quedes a casa
            quan fan les processons.

I quan distribueixin la gent tal com déu mani
no pararan esment que els falti un de la llista
i s'enduran els bons al cel, que jo imagino
en pla de boy scouts o casa de colònies,
i els dolents, per entendre'ns, els duran a l'infern,
una cosa semblant als gulacs o a Mathausen.

            Aleshores sí que
            em quedaré ben sol.
            Tancaran bé les llums,
            treuran l'aigua i el gas
            com qui va de vacances
            per una eternitat.

            Em quedaré ben sol
            irremisiblement.
            La terra i jo tombant
            a fosques, sense òrbita,
            com quan tanquen els bars
            i encara no tens son,
            com quan surts a la nit
            perquè no tens tabac.


(De 'El llibre del record', publicat juntament amb 'Per confondre els incauts'. 1996)



dimarts, 24 de gener del 2017

Un poema de quan tenia vint anys




HORES - II





i

Hauria desitjar acompanyar-te a casa
aquesta nit tan tèbia que se'm desfà a les mans
no a fer l'amor a fer-te companyia allitar-te
amb un vell bes al front com solen fer les mares.

De vegades ens cal que algú ens bressi. Llunyanes
les ombres de la por s'esfondren pel forat
de l'escala. Ho hauria volgut però el silenci
que no és silenci és vent que s'endu les paraules
no t'ha dit que et calia que algú et portés a casa
i et preparés un vas de llet calenta. Dorm
que algú et vetlla la por que no s'apagui el foc
que et dóna cada nit una mica d'alè
per alçar-te de nou.


ii

Et preguntes un dia
com passaràs la teva darrera nit i saps
que qualsevulla nit és la darrera nit
la mort et sobrevé un moment o altre
i no hi ha res a dir.

I no hi ha res a dir-hi és veritat
val més que no et capfiquis amb aquests
assumptes que l'absurd s'amaga sempre
a dins de les respostes més creïbles
i és una malaltia que t'aguaita.

No deixis de dutxar-te cada matí. Desperta't
penosament si vols.
Pregunta't constantment què voldràs ser
quan siguis gran abans d'esdevenir
cadàver de moment polsim adés
perquè es tracta d'això en definitiva.

Et diré nevermore com aquell corb del Poe
si ho trobes més simpàtic
que mentre pugui fer-ho a mi tant m'és
ja saps que sóc de mena complaent.
Tothom passa les nits senzillament com pot.

iii

El cel es dol perquè te'n vas i neva
sobre el meu cap i enllà d'allà on arriba
l'àmbit que ocupo. Neva a Barcelona
i tu te'n vas amb les maletes buides.

El xàfec m'ha sorprès al carrer gran
mentre dinava. Els gossos indecisos
anaven ensumant les taques blanques.

Es va buidar el carrer perquè marxaves
el cel es va cobrir de papallones
i boles de confetti: era la festa
del teu adéu enorme tan visible.



iv

T'hauria regalat els poemes de Safo
perquè en vàrem parar no fa pas gaires dies
i tu demà te'n vas.
El teu cos se m'escapa
no sols perquè te'n vagis sinó perquè no hi ets:
el teu cos és desert com l'interior d'un globus
no hi ha cos més absent que aquell que ja no et vol.

He recollit les notes que parlaven de tu
i faig una elegia perquè te n'has anat
ara que cau la neu.
Ja m'ho va dir Verlaine
tot allò de la pluja que queia com un plor
una tarda de cambra igual a moltes altres.
Però jo ja fa temps -i la terra a girat
qui sap quantes vegades- que no em planyo de res.


v

Encara queda neu pels racons sense sol
com si fossin esberles de la lluna.
L'espai per al record és sempre immesurable.

Així que queda neu encara pels racons
queda el teu alè gèlid sobre l'ombra
sinistra de l'absurd invisible que em volta.

Queda la teva veu suspesa. Queda l'aire
gelat de marbre lleu del teu accent.
Tinc un crani de glaç a la mà: semblo Hamlet.

Queda un crani de glaç que figura l'enyor
la mà se m'ha gelat i tot és aigua.
El sol ha fos la neu i em circumval·len rius.

El teu record se'n va rera la reracambra
del meu cervell i quedo aquí plantat.
Retrobo el vell no-res: em reconec de nou.


(Del Llibre ‘Els geranis de X’. 1984) 

divendres, 20 de gener del 2017

Per confondre els incauts - 13





13.


M'assec al portal.
Avui tindrem visita
i m'he mudat i sóc
assegut al portal.

Em veig venir. Qui és
aquell que se m'assembla
i que espera a la porta
endiumenjat,
immòbil?


(Del llibre 'Per confondre els incauts' 1996)

dijous, 19 de gener del 2017

OFICINA

OFICINA


Jo deia que sí
I, a l’altra banda de la taula
Un altre deia que no. Per terra
Una filera de formigues recollia unes engrunes d’esmorzar.
A l’altre despatx, una noia perdia el temps escrivint una carta
Sabent que no tindria el valor d’enviar-la.
La taula del meu davant era buida
Perquè el seu ocupant havia estat acomiadat feia tres dies.

I jo repetia sempre que sí
I el meu interlocutor negava.

La refrigeració no era prou bona i tots dos suàvem.
L’aigua de la gerra feia hores que era tèbia.
Es feia l’hora de plegar.
No sonava el telèfon.
Lluny, algú buscava en una agenda la meva adreça per enviar-me un missatge.
El rellotge avançava, empenyent engrunes de segons com les molles de l’esmorzar.
Els moments s’anaven disposant en filera al davant de la porta.
Però la situació no es resolia.

I jo seguia dient que sí
I l’altre seguia dient que no.

Hores després, l’home de la neteja ens va fer fora.


(De 'La fi del món'. 2005)


dimecres, 18 de gener del 2017

Geometria







Geometria


Les senyoretes del Carrer Avinyó,
ballen immòbils com dones africanes.
Entre triangles equilàters i cilindres
passen ballant les senyoretes d'Avinyó.

Les senyoretes del carrer Avinyó
són dels colors dels quadres de Cézanne,
tenen els ulls com les dones de Creta,
com els atletes pintats a les ceràmiques.

N'hi ha una que es capté com la figura
que fa de Crist en un fresc medieval.
La resta d'elles juguen a la platja
disfressades de franceses despullades.

Però, quan surt la lluna, s'arrengleren totes
i formen les figures constel×lades
de cercles i triangles. Com la música,
o com els nombres del vell grec Pitàgores.


(del llibre 'La felicitat'. 1996)