El blog de Xavier Amorós  -  ANEU A L'INICI DEL WEB

dissabte, 5 d’agost de 2017

Bob Dylan - No hi pensis més, tot va bé.

Don't Think Twice, It's All Right


Well it ain't no use to sit and wonder why, babe
Ifin' you don't know by now
An' it ain't no use to sit and wonder why, babe
It'll never do some how
When your rooster crows at the break a dawn
Look out your window and I'll be gone
You're the reason I'm trav'lin' on
Don't think twice, it's all right

And it ain't no use in a-turnin' on your light, babe
The light I never knowed
An' it ain't no use in turnin' on your light, babe
I'm on the dark side of the road
But I wish there was somethin' you would do or say
To try and make me change my mind and stay
We never did too much talkin' anyway
But don't think twice, it's all right

No it ain't no use in callin' out my name, gal
Like you never done before
And it ain't no use in callin' out my name, gal
I can't hear ya any more
I'm a-thinkin' and a-wond'rin' wallkin' way down the road
I once loved a woman, a child I am told
I give her my heart but she wanted my soul
But don't think twice, it's all right

So long honey babe
Where I'm bound, I can't tell
Goodbye is too good a word, babe
So I just say fare thee well
I ain't sayin' you treated me unkind
You could have done better but I don't mind
You just kinda wasted my precious time
But don't think twice, it's all right




No hi pensis més, tot va bé


De què serveix que ara em cridis
si sempre m’has ignorat.
De què serveix que ara em cridis
si jo ja no et puc sentir
i ja me’n vaig carretera avall
pensant en tot el que no ha passat.
El que et donava no ho va voler.
No hi pensis més, està bé.

Camino sense saber on vaig,
el camí m’ho dirà.
Dir-te adéu  m’ha sonat molt fort
per això t’he dit ja ens veurem.
No puc dir que m’hagis maltractat,
volia més però no hi fa res,
diguem que vaig perdre el temps amb tu.
No hi pensis més, tot va bé.

I no cal que et pendeixis,
ara ja tant li fa,
i no cal que t’hi capfiquis
si mai no te’n vas adonar.
Quan el gall canti, quan surti el sol
dóna un cop d’ull, jo ja no hi seré,
ets els motiu que jo hagi marxat.
No hi pensis més, està bé.

De què serveix que encenguis el llum
si mai no ho havies fet,
de què serveix que encenguis el llum,
sóc a la fosca del camí.
Hauria volgut que haguéssim parlat
per evitar que jo me n’anés
però, fet i fet, no parlàvem mai.
No hi pensis més, tot va bé.




diumenge, 26 de febrer de 2017

DIETA




Quan, primer, vas deixar de fumar
vaig voler perdonar-t'ho.
Potser, després de tot, sembla que és cert
que fumar no fa bé i és explicable
evitar avui el plaer per preservar
per a demà l'absència de dolor.
Però quan vas decidir de desplaçar-te
per Barcelona amb una bicicleta
ja vaig pensar que anaves malament.
El límit de la meva paciència
ha estat que tu, insensible als meus precs,
fins i tot has omès de la teva dieta
la carn de bou i, aplicada, rosegues
uns brots de soja o jo què sé què és.
Adéu. Me'n vaig a viure amb la portera
que fuma i beu fins arribar a l'excés
i sap cuinar-me uns estofats de toro,
tu saps que no faig broma, no podria
fer broma d'un assumpte com aquest,
que faran que t'oblidi tot seguit.

(Del llibre 'La felicitat' 1996)

dijous, 16 de febrer de 2017

VIATGE

I

TAXI


M’he llevat quan encara era ben fosc. Surto de casa per agafar un taxi
que em porti a l’aeroport. Espero
que el taxista no em parli i em deixi concentrar en els llums de la nit als afores,
els fanals de l’autovia, llums a les finestres dels blocs de pisos alts que envolten la ciutat.
Ara ja el cel comença a clarejar i la llum de l’alba va apagant aquests llums.


L’ALBA VERMELLA DÓNA PAS A UN GROC DAURAT
I SOBTA QUE NO HI HAGI CANTS D’OCELLS
ANUNCIANT EL DIA.


Sembla que hi ha una guerra que ve i passa de llarg, almenys per a nosaltres. Per tota aquella gent
que els ha agafat al mig és un desastre però per a nosaltres no deixa de ser més que una nosa, un incident desagradable.
La ràdio va parlant a parts iguals d’això i dels detalls banals del joc parlamentari.
Resulta inevitable, finalment, el taxista amolla comentaris sobre l’estat del món
amb un aplom que jo mai no he gosat mostrar quan parlo sobre aquest tipus de coses.


AL MEU COSTAT EL MAR ÉS COM DE PLOM
I LES ONADES PESEN
COM SI FOS UN MAR MORT SATURAT DE DETRITUS.


El taxista m’explica que la terra s’escalfa, que pujarà el nivell del mar, que les espècies
animals aniran acabant-se, que tot arribarà al final, un final de deserts i terres desolades, sense gent, sense aigua.
Sembla que se n’alegri. Escolto i dic que sí, que sense discussió, la terra està covant un desastre terrible
i sembla incongruent el to de les paraules i el panorama tètric que hem convingut que arriba només de aquí a uns quants anys.


NO HI HA TERRA, NI ARBRES.
NOMÉS ALGUNS CARTELLS PUBLICITARIS
S’ALCEN ENTRE LES CASES I L’ASFALT.


Hem callat, finalment. S’ha fet de dia i començo a patir per si arribaré a temps a l’aeroport. Cada cop hi ha més cotxes.
El ritme de la ràdio s’accelera i les notícies es van succeint vertiginosament.
Com sempre, arribo a temps i m’adreço a la cua del mostrador per registrar-me.


I VOLAR TÉ UN SENTIT
QUE NO ÉS SENTIR-TE LLIURE.


II

SALA D’ESPERA


L’avió arriba amb retard i m’instal·lo a la sala de la classe negocis
disposat a esperar-lo. L’hostessa
em demana el bitllet i compara les dades. He passat moltes hores en sales com aquesta, d’un luxe fals. L’altaveu anuncia
la sortida del vol d’algun altre viatger que ha tingut més fortuna
que jo. Prenc un diari d’una pila que hi ha
al costat de l’entrada i busco una butaca. Hi ha grups d’homes i dones mudats, alguns d’ells coneguts,
vagament, d’altres vols. Però evito el contacte amb aquells que podrien pretendre encetar una conversa.


LA TERRA TÉ CAMINS PERTOT
QUE SÓN COM CICATRIUS QUE LA COBREIXEN.
I TÉ CAMINS EL MAR
I EL CEL ESTÀ REPLET DE CAMINS INVISIBLES.



Què faig? Trec el telèfon però em sembla que és d’hora per trucar a l’oficina. El diari m’explica
coses que no m’importen i que ja m’han contat a la ràdio del taxi. Decideixo acostar-me
al bufet. Des de lluny sembla ben proveït però quan m’hi acosto per intentar esmorzar
acabo rebutjant les escasses opcions de les safates plenes de coses que no vull. Em serveixo un cafè d’una gerra de vidre,
un cafè aigualit que no es pot beure si no és afegint-hi sucre o llet.
No prenc sucre. La llet és a dins
de potets molt petits. En necessito dos. Tot és part  de l’atrezzo, el cafè no és cafè, la llet en aquells pots sembla de plàstic
i fins i tot la gent sembla que fan comèdia. No són gent normal, són com actors fingint que són viatgers de la classe negocis,
amb les seves corbates i els cabells enganxats a la closca amb potingues.


ARA, EN UN ALTRE LLOC,
UN PAGÈS S’HA LLEVAT-
MIRA PER LA FINESTRA,
ES CORDA ELS PANTALONS
I SURT AL PATI MENTRE PENSA EN LES GALLINES.

Només hi ha una presència que sembla veritat: la dona que neteja la sala i que transporta un carret de metall, vestida amb una bata
de color blau, senzilla, té cara de persona i es mou amb certa gràcia.
De tota aquella gent només saludaria la senyora que dic. Però no s’acostuma a parlar amb altra gent i molt menys
amb aquella senyora que no va de viatge. Aquell lloc és tan fred que no admet alegries, allò no és el cafè de baix de casa
on tothom se saluda i conversa i riu dels acudits dels de les altres taules.


RES NO ES POT DETURAR.
LA TERRA GIRA VERTIGINOSAMENT
I NOSALTRES AMB ELLA
SENSE FER-NOS CABAL.

Acabo resolent els passatemps del diari de simple avorriment.
És el pròleg idoni del dia que m’espera fins que arribi finalment al meu destí.


MÉS VAL QUE NO HI PENSEM:
ÉS TOT TAN TRIST...




III

AVIÓ


Un vol transoceànic dóna molt de si. He dormit vàries hores i encara me’n sobren dues més fins que arribaré a Bogotà. Allí hauré d’esperar un altre avió fins a Cartagena, el meu destí d’avui. Avorriment. L’existència a dintre d’un avió té molt poc interès. Hi ha una gent mig ajaguda, en mitjons. Uns dormen, d’altres miren les pantalles de video que surten dels recolza – braços dels seus seients, d’altres teclegen febrilment un ordinador personal o manipulen una agenda electrònica o altres andròmines de l’estil. Només n’hi ha un parell que llegeixen algun llibre i algun altre, com ara jo, que pren notes.

SOMEWHERE OVER THE RAINBOW
WAY UP HIGH
AND THE DREAMS THAT YOU DREAMED OF
ONCE IN A LULLABY 

Regularment serveixen menjar o beure i donen breus indicacions per la megafonia sobre les incidències del vol, sobretot per mantenir distrets els passatgers.

SOMEWHERE OVER THE RAINBOW
BLUE BIRDS FLY
AND THE DREAMS THAT YOU DREAMED OF
DREAMS REALLY DO COME TRUE OOH OOOOH

Hi ha una discreta però constant desfilada de gent cap als lavabos. De tant en tant se sent pudor de pet.

SOMEDAY ILL WISH UPON A STAR
WAKE UP WHERE THE CLOUDS ARE FAR BEHIND ME EE EE EEH
WHERE TROUBLE MELTS LIKE LEMON DROPS
HIGH ABOVE THE CHIMNEY TOPS THATS WHERE YOU’LL FIND ME OH
SOMEWHERE OVER THE RAINBOW BLUEBIRDS FLY
AND THE DREAM THAT YOU DARE TO,WHY, OH WHY CANT I? I IIII


Les hostesses circulen, sempre semblen ocupades en alguna activitat. No sé ben bé en quina ni perquè n’hi ha tantes. L’avió és gran i els passatgers estan distribuïts entre tres o quatre sales. Falten dues hores per aterrar i encara descobreixo entre les hostesses alguna cara que no havia vist abans.

WELL I SEE TREES OF GREEN AND
RED ROSES TOO,
ILL WATCH THEM BLOOM FOR ME AND YOU
AND I THINK TO MYSELF
WHAT A WONDERFUL WORLD

Tot i que a fora és de dia i fa bon temps, les finestres són gairebé totes tancades. En aquest punt he de començar a fer càlculs sobre l’hora a Barcelona i l’hora a Bogotà. Normalment canvio a l’hora local el rellotge de polsera i mantinc com a referència el telèfon mòbil amb l’hora del lloc d’origen. Això m’ha comportat algun problema perquè faig servir el telèfon com a despertador. No m’he arribat a equivocar mai, però de vegades m’he passat tota la nit despert, repassant els càlculs horaris.


WELL I SEE SKIES OF BLUE AND I SEE CLOUDS OF WHITE
AND THE BRIGHTNESS OF DAY
I LIKE THE DARK AND I THINK TO MYSELF
WHAT A WONDERFUL WORLD

Aquests viatges són bastant pesats entre altres coses a causa del menjar. sempre acabo menjant massa i a sobre sense plaer. Estic com saturat. Ja comencem amb el menjar de l’avió que no sé si és que hi posen conservants o només que és tracta de menjar precuinat, però, a banda que tot té el mateix gust, m’infla la panxa.

THE COLORS OF THE RAINBOW SO PRETTY IN THE SKY
ARE ALSO ON THE FACES OF PEOPLE PASSING BY
I SEE FRIENDS SHAKING HANDS
SAYING, "HOW DO YOU DO?"
THEYRE REALLY SAYING, I...I LOVE YOU
I HEAR BABIES CRY AND I WATCH THEM GROW,
THEYLL LEARN MUCH MORE
THAN WELL KNOW
AND I THINK TO MYSELF
WHAT A WONDERFUL WORLD (W)OOHOORLD

A més, tot aquest enrenou per esmerçar només un o dos dies a treballar perquè cada viatge suposa un dia per anar i un altre per tornar i, després, a lloc, t’has d’emmotllar als horaris del país i això fa que perdis moltes hores en esperes, i, a més, les nits en blanc i amb son durant el dia, quan no amb una migranya que no es passa amb cap mena de pastilla.

SOMEDAY ILL WISH UPON A STAR,
WAKE UP WHERE THE CLOUDS ARE FAR BEHIND ME
WHERE TROUBLE MELTS LIKE LEMON DROPS
HIGH ABOVE THE CHIMNEY TOP THATS WHERE YOULL FIND ME
OH, SOMEWHERE OVER THE RAINBOW WAY UP HIGH
AND THE DREAM THAT YOU DARE TO, WHY, OH WHY CANT I? 

I, a sobre, no em puc treure aquesta cançó del cap. [1]




[1] Per qui no la conegui, es tracta de la lletra de Somewhere over the Rainbow, que va aparèixer a la banda musical de la pel·lícula el màgic d’Oz, en una versió molt famosa del cantant hawaià Israel Kamakawiwo, que la barreja amb la no menys famosa What a wonderful world de Louis Amstrong. Més o menys en català seria així: En algun lloc, sobre l’arc de Sant Martí / allà  a dalt / i els somnis que vas somiar / una vegada mentre et bressolaven. / En algun lloc sobre l’arc de Sant Martí / volen ocells blaus / i els somnis que vas somiar /somnis que es fan realitat de veritat. // Un dia demanaré un desig a una estrella / despertaré on els núvols / estiguin lluny rere meu / on els problemes es desfacin / com caramels de llimona . / A dalt, per sobre de l’Arc de Sant Martí / volen ocells blaus / i el somni que tu goses tenir / perquè jo no puc? // I veig arbres en verd / i també roses vermelles / les veig com s’obren / per a tu i per a mi / i penso per a mi / quin món tan meravellós. // Bé, veig cels en blau, / i veig núvols de blanc / i la claror del dia. / M’agrada la fosca / i penso per a mi / quin món tan meravellós! //  Els colors de l’arc de sant Martí / tan bonics en el cel / estan també a les cares de la gent que passa. / Veig amics donant-se la mà / dient “com estàs?” / que en realitat estan dient / jo t’estimo. / Sento nens plorar/ i els veig créixer, / aprendran molt més / del que sabem nosaltres / I penso per a mi / quin món tan meravellós // Un dia demanaré un desig a una estrella / despertaré on els núvols / estiguin lluny rere meu / on els problemes es desfacin / com caramels de llimona. / A dalt, per sobre de les xemeneies / allà és on em trobaràs./ A dalt, per sobre de l’Arc de Sant Martí / volen ocells blaus / i el somni que tu goses tenir / perquè jo no puc?.



dijous, 9 de febrer de 2017

PER DEFUNCIÓ

Vaig somiar-ho una nit i és tan insòlit que encara me'n recordo.
Vaig anar al metge perquè no em trobava gaire
bé i em va diagnosticar una malaltia incurable. De fet, em va
dir que em quedaven uns pocs dies de vida. Vaig fer tots els
preparatius per preveure una contingència com aquesta. Vaig
posar les meves coses en ordre i vaig preparar el meu enterrament,
al qual vaig convidar personalment tots els meus amics
i coneguts, amb la solemnitat que requereix una ocasió com
aquesta.
Però s'acostava el dia del funeral i jo encara no m'havia
mort. Quan va arribar aquell dia em vaig trobar francament
molest perquè no podia desairar tota la gent que havia convidat,
així que vaig decidir de celebrar-lo igualment. Però, llavors,
la meva preocupació era si jo havia d'assistir-hi o no. El
costum no diu gran cosa sobre una situació tan extraordinària
com la meva. Així que, a última hora, vaig decidir quedar-me
a casa. El funeral es va desenvolupar, segons sembla, com era
previst, sense problemes, llevat que es va suprimir el fet concret
de l'enterrament, que va posposar-se fins després de la
meva mort imminent.
Però jo estava en una posició incòmoda. Em trobava els coneguts
pel carrer i em preguntaven:
—Caram! què fas aquí? que no t'havies mort?
I jo que mormolava alguna excusa i seguia el meu camí.
Sóc una persona seriosa. Sempre, fins llavors, havia complert
els meus compromisos i la meva formalitat es veia posada en
entredit tot just al final de la meva vida per aquesta situació
absurda.
I passaven els dies i jo no em moria. El metge em deia que
tingués paciència:
—Home, no s'amoïni. El seu estat no millora pas gens. El dia
que menys s'ho esperi, es morirà i tot quedarà solucionat de manera
satisfactòria.
Ho deia per animar-me, és clar, perquè ell se sentia en part
responsable de la meva situació, encara que ja se sap que
aquesta mena de pronòstics mai no són completament fiables.
Tanmateix, quan marxava, el vaig veure de reüll com em mirava
i feia, preocupat, com qui diu que no amb el cap.
Fins i tot, un amic, en veure'm tan capficat, em va proposar
una solució:
—Aquestes coses es poden resoldre. Vés al metge, que et posi una
injecció i s'ha acabat el problema.
I jo feia que sí, però no m'acabava de decidir. No em semblava
natural haver de recórrer a una mort provocada tenint
una malaltia incurable.
Però finalment vaig anar al metge, decidit a demanar-li que
m'ajudés a acabar amb tota aquesta comèdia. El metge, abans
de donar un pas tan decisiu, em va fer un nou reconeixement
general. Esverat, em va comunicar el resultat:
—No sé com s'ho prendrà, però li ho he de dir. És un cas ben insòlit.
Tots els símptomes de la seva malaltia han desaparegut. Miri
les anàlisis. Vostè és una persona completament sana i viurà molts
anys, encara.
Què havia de fer, jo? Deshonrat, no podia seguir vivint entre
els meus veïns com si tal cosa. La meva bona fama hauria
quedat definitivament en entredit. Per tant, vaig tancar la meva casa. 
Hi vaig posar un cartellet que deia:

P E R   D E F U N C I Ó

A través d'un intermediari discret, vaig vendre totes les meves
propietats, vaig canviar de nom i me'n vaig anar a l'Argentina.
Allí em vaig establir i, per cert, vaig fer fortuna.

(Del llibre 'L'home del barret'. 2006)



dimecres, 1 de febrer de 2017

Després


When the Present has latched its postern behind my tremulous stay,
And the May month flaps its glad green leaves like wings,
Delicate-filmed as new-spun silk, will the neighbours say,
“He was a man who used to notice such things”?

Thomas Hardy

Quan un dia me'n vagi
i els amics em recordin a l'hora del vermut
en el bar on serveixen el millor pop del món
diran: "Aquell va ser
realment un dels nostres?"

Entre els crits dels clients
i del televisor
algú em trobarà a faltar i pensarà
tot recordant-me vora de la barra:
"Li baixaven els ulls
com a tots cap al fons
de l'escot de les dones
però no va saber
covar greix dignament
ni trobar-se muller".

I el cor ebri de veus dissonants cessarà
només per un moment per escoltar una veu:
"Reia i bevia tant com tots nosaltres
però tenia als ulls
un rastre indescriptible
reticent".

Les begudes als gots
es tornaran de pedra
i el pop es farà cendra
sobre el plat.

M'oblidaran del tot al tercer glop
a l'hora de tornar cap a casa a dinar
surant entre les boires benignes del vermut.

(Del llibre 'La felicitat' 1996)

dilluns, 30 de gener de 2017

NINGU NO HO SAP


Ningú no sap on viu el pastor que acompanya cada dia les
ovelles per la carretera perquè mengin herbotes polsoses
i que veiem cada matí molt aviat. Quan surt el sol ja hi és i
ningú no sap d'on ve. Fa hores que ha passat de llarg el casalot
que cada nit visiten joves per morir-hi lentament, que es mostra
a penes, ruïnós i ple de taques amb inscripcions il·legibles.
Camina lentament amb la seva indumentària ridícula, ens
sembla, amb una gorra de ciclista que regalen de propaganda
a les fires, amb moltes samarretes posades unes a sobre de les
altres, de colors desfigurats pel temps, però encara llampants.
Ningú no sap d'on ve, i s'atura en algun camp tot ple de runa
sense mirar enlloc mentre se li escampen les ovelles. El suposem
astut perquè gosa intercanvis amb els gitanos que viuen a
la vora del riu i mai no té problemes amb ningú perquè sempre
és de pas i cap guàrdia no gosa deturar-lo perquè tothom
li reconeix, per atavisme, una ocupació honorable.
Hores abans que ens despertem, ja la ciutat desperta envaïda
per camions i simula un paisatge prehistòric amb animals
monstruosos que, com dracs benignes, transporten la fruita i
la carn i el peix a les botigues, o vénen de molt lluny i només
es deturen a les gasolineres i als bars greixosos que, amb senyals
amagats, indiquen que els viatgers hi són benvinguts
si poden pagar-se els carajillos i uns entrepans enormes i vi i
olives farcides i totes aquestes coses que es mengen en aquests
bars greixosos.
La nit a l'autopista és tranquil·la. Els conductors dels enormes
camions dormen a les cabines dels seus monstres aparcats.
A les zones de servei pul·lulen insomnes les putes de clientela
atzarosa. La nit desapareix a poc a poc i ja els camions
gosen la invasió de la ciutat i la ciutat es desperta i tot s'omple
de cotxes. Dintre dels cotxes, com embrions tancats en una
incubadora, van els automobilistes, bressolats per música de
la ràdio. La ciutat és un concert de sorolls que afortunadament
no podem escoltar tots alhora, però ens queda a tots una remor
de fons a les orelles que podria assemblar-se a la remor
del mar, però que no s'hi assembla. I a aquesta hora ja fa temps
que el pastor s'ha llevat. Se li coneix que s'escalfa amb un foc
de llenya de caixes de fruita que es crema de seguida i ha d'estar
molt atent de nodrir la foguera a cada poc per no deixar-se
atrapar pel fred terrible, i la nit del pastor és una nit de vetlla
com si tot depengués que el seu foc no s'apagui.
Com si tot depengués que el seu foc no s'apagui, però sembla
increïble la distància que recorre a diari tan lentament
mentre observa com creixen les cases i s'expandeix la ciutat
fins al límit del món on comença l'abisme. Perquè el temps
del pastor és un temps secular i només compta els canvis de
les pedres, perquè els canvis de les coses vives són tan efímers
que no paga la pena de parar-los atenció. I només veu les cases
com creixen i com s'aplanen muntanyes i apareixen més cases,
sense veure les cares dels homes que hi viuen i les dels qui no
hi saben viure. Quan nosaltres veiem els rodamóns girem la
cara, però no els hem pogut arrabassar el nom poètic que emprem
per designar aquesta gent que viu a les portalades quan
es fa de nit, embolicats amb caixes de cartró desmuntades i
que de dia passegen obsessivament per la ciutat carregats amb
bosses de plàstic amb continguts misteriosos. Se sap, m'ho ha
dit algú, que els captaires cullen caixes de fusta i les porten a
vendre al pastor perquè passi les seves nits d'insomni.
Amb aquest temps tan vell, només cal conduir-se de forma
inalterable per quedar en un moment fora de lloc. El pastor
era allí abans que el camí fos una carretera i abans que per
tot comencessin a sortir cases terribles. I cada dia segueix el
seu camí, indiferent a tot el que l'envolta i aliè a les mirades
d'estranyesa que suscita. Lluny, però no massa lluny, hi ha el
mar i, al seu costat, totes les coses que hi ha al costat del mar.
L'aigua és més fosca que a altres llocs, plena de llots i de coses
flotants, però això no preocupa al pastor, que segueix cada
dia un camí inalterable, mentre va canviant vertiginosament
el seu entorn.

(De 'Set històries de la ciutat nova', publicat dins del llibre 'L'home del barret. 2006)

divendres, 27 de gener de 2017

Apocalipsi




APOCALIPSI


Si segueixo tancat entre aquestes parets,
estimades parets, deixant que tot m'oblidi,
no en tindré esment del dia de la resurrecció
de la carn, com qui oblida un vell aniversari.

            Les arnes van volant
            envoltant-me els vestits
            i la pols em cobreix
            les mans d'un hàlit sec.

I sonaran trompetes de judici final
i s'obriran els cels tintats de purpurina.
Un àngel amb visatge de matrona alemanya
recitarà la llista de qualificacions.

            Mentre jo, amb les mans plenes
            de tinta i de polsim
            ben quiet sentiré
            silencis sepulcrals,
            com quan ets a ciutat
            a l'agost, a ple estiu,
            o si et quedes a casa
            quan fan les processons.

I quan distribueixin la gent tal com déu mani
no pararan esment que els falti un de la llista
i s'enduran els bons al cel, que jo imagino
en pla de boy scouts o casa de colònies,
i els dolents, per entendre'ns, els duran a l'infern,
una cosa semblant als gulacs o a Mathausen.

            Aleshores sí que
            em quedaré ben sol.
            Tancaran bé les llums,
            treuran l'aigua i el gas
            com qui va de vacances
            per una eternitat.

            Em quedaré ben sol
            irremisiblement.
            La terra i jo tombant
            a fosques, sense òrbita,
            com quan tanquen els bars
            i encara no tens son,
            com quan surts a la nit
            perquè no tens tabac.


(De 'El llibre del record', publicat juntament amb 'Per confondre els incauts'. 1996)



dimarts, 24 de gener de 2017

Un poema de quan tenia vint anys




HORES - II





i

Hauria desitjar acompanyar-te a casa
aquesta nit tan tèbia que se'm desfà a les mans
no a fer l'amor a fer-te companyia allitar-te
amb un vell bes al front com solen fer les mares.

De vegades ens cal que algú ens bressi. Llunyanes
les ombres de la por s'esfondren pel forat
de l'escala. Ho hauria volgut però el silenci
que no és silenci és vent que s'endu les paraules
no t'ha dit que et calia que algú et portés a casa
i et preparés un vas de llet calenta. Dorm
que algú et vetlla la por que no s'apagui el foc
que et dóna cada nit una mica d'alè
per alçar-te de nou.


ii

Et preguntes un dia
com passaràs la teva darrera nit i saps
que qualsevulla nit és la darrera nit
la mort et sobrevé un moment o altre
i no hi ha res a dir.

I no hi ha res a dir-hi és veritat
val més que no et capfiquis amb aquests
assumptes que l'absurd s'amaga sempre
a dins de les respostes més creïbles
i és una malaltia que t'aguaita.

No deixis de dutxar-te cada matí. Desperta't
penosament si vols.
Pregunta't constantment què voldràs ser
quan siguis gran abans d'esdevenir
cadàver de moment polsim adés
perquè es tracta d'això en definitiva.

Et diré nevermore com aquell corb del Poe
si ho trobes més simpàtic
que mentre pugui fer-ho a mi tant m'és
ja saps que sóc de mena complaent.
Tothom passa les nits senzillament com pot.

iii

El cel es dol perquè te'n vas i neva
sobre el meu cap i enllà d'allà on arriba
l'àmbit que ocupo. Neva a Barcelona
i tu te'n vas amb les maletes buides.

El xàfec m'ha sorprès al carrer gran
mentre dinava. Els gossos indecisos
anaven ensumant les taques blanques.

Es va buidar el carrer perquè marxaves
el cel es va cobrir de papallones
i boles de confetti: era la festa
del teu adéu enorme tan visible.



iv

T'hauria regalat els poemes de Safo
perquè en vàrem parar no fa pas gaires dies
i tu demà te'n vas.
El teu cos se m'escapa
no sols perquè te'n vagis sinó perquè no hi ets:
el teu cos és desert com l'interior d'un globus
no hi ha cos més absent que aquell que ja no et vol.

He recollit les notes que parlaven de tu
i faig una elegia perquè te n'has anat
ara que cau la neu.
Ja m'ho va dir Verlaine
tot allò de la pluja que queia com un plor
una tarda de cambra igual a moltes altres.
Però jo ja fa temps -i la terra a girat
qui sap quantes vegades- que no em planyo de res.


v

Encara queda neu pels racons sense sol
com si fossin esberles de la lluna.
L'espai per al record és sempre immesurable.

Així que queda neu encara pels racons
queda el teu alè gèlid sobre l'ombra
sinistra de l'absurd invisible que em volta.

Queda la teva veu suspesa. Queda l'aire
gelat de marbre lleu del teu accent.
Tinc un crani de glaç a la mà: semblo Hamlet.

Queda un crani de glaç que figura l'enyor
la mà se m'ha gelat i tot és aigua.
El sol ha fos la neu i em circumval·len rius.

El teu record se'n va rera la reracambra
del meu cervell i quedo aquí plantat.
Retrobo el vell no-res: em reconec de nou.


(Del Llibre ‘Els geranis de X’. 1984) 

divendres, 20 de gener de 2017

Per confondre els incauts - 13





13.


M'assec al portal.
Avui tindrem visita
i m'he mudat i sóc
assegut al portal.

Em veig venir. Qui és
aquell que se m'assembla
i que espera a la porta
endiumenjat,
immòbil?


(Del llibre 'Per confondre els incauts' 1996)

dijous, 19 de gener de 2017

OFICINA

OFICINA


Jo deia que sí
I, a l’altra banda de la taula
Un altre deia que no. Per terra
Una filera de formigues recollia unes engrunes d’esmorzar.
A l’altre despatx, una noia perdia el temps escrivint una carta
Sabent que no tindria el valor d’enviar-la.
La taula del meu davant era buida
Perquè el seu ocupant havia estat acomiadat feia tres dies.

I jo repetia sempre que sí
I el meu interlocutor negava.

La refrigeració no era prou bona i tots dos suàvem.
L’aigua de la gerra feia hores que era tèbia.
Es feia l’hora de plegar.
No sonava el telèfon.
Lluny, algú buscava en una agenda la meva adreça per enviar-me un missatge.
El rellotge avançava, empenyent engrunes de segons com les molles de l’esmorzar.
Els moments s’anaven disposant en filera al davant de la porta.
Però la situació no es resolia.

I jo seguia dient que sí
I l’altre seguia dient que no.

Hores després, l’home de la neteja ens va fer fora.


(De 'La fi del món'. 2005)


dimecres, 18 de gener de 2017

Geometria







Geometria


Les senyoretes del Carrer Avinyó,
ballen immòbils com dones africanes.
Entre triangles equilàters i cilindres
passen ballant les senyoretes d'Avinyó.

Les senyoretes del carrer Avinyó
són dels colors dels quadres de Cézanne,
tenen els ulls com les dones de Creta,
com els atletes pintats a les ceràmiques.

N'hi ha una que es capté com la figura
que fa de Crist en un fresc medieval.
La resta d'elles juguen a la platja
disfressades de franceses despullades.

Però, quan surt la lluna, s'arrengleren totes
i formen les figures constel×lades
de cercles i triangles. Com la música,
o com els nombres del vell grec Pitàgores.


(del llibre 'La felicitat'. 1996)