Als que, de tant en tant, seguiu aquests escrits

Aquest any no he estat gaire productiu pel que fa als meus apunts i tinc una sensació de deute amb les poques persones que, ni que sigui molt de tant en tant, hi doneu una ullada. D’una banda hi ha hagut circumstàncies personals que m’han fet més difícil disposar  del temps necessari, no per escriure, sinó per compondré una nota que em fes gràcia consignar aquí. També passa que estic empenyent-me a acabar algun dels relats que tinc a mitges i dedico el meu temps disponible a avançar en aquesta direcció. I quan estic escrivint una historia, intento esmerçar-hi tots els meus esforços, de manera que evito qualsevol distracció, com podria ser aquest blog. No sé si algun dels meus relats arribarà a un desenllaç satisfactori. De moment, tinc acabada una novel·la i tres més avancen paral·lelament amb penes i treballs. Si, com deia, aquest repte acaba de manera satisfactòria, us inclouré, ni que sigui imaginàriament, ja que jo no segueixo aquest costum, en aquella llista d’agraïments que de vegades s’inclou al final dels llibres

Procrastinació

De vegades hi ha paraules que, de sobte, sense saber com, es posen de moda. Sovint es tracta de termes tècnics que passen al llenguatge col·loquial perquè fan fortuna als mitjans de comunicació o a les xarxes socials. Darrerament sento parlar sovint de la procrastinació. Es tracta d’una síndrome que consisteix a posposar les feines que s’han de fer obligatòriament fins a l’últim moment, substituint-les per d’altres de més senzilles, i té a veure amb l’ansietat de tenir coses pendents, que paralitza i impedeix de portar-les a terme. Abans se’n deia perdre el temps. Jo sempre he esta víctima d’aquesta síndrome, o bé potser hauria de dir que sempre he tingut la tendència de deixar les coses per l’últim moment. Aquesta característica meva m’ha empès, de vegades per camins no necessàriament negatius. Fins i tot diria que la meva afició a les lletres em ve en part perquè, quan era estudiant i des de ben petit, substituïa els deures de l’escola per la lectura de llibres no obligatoris i per l’escriptura creativa. També durant uns anys, quan ja escriure creativament va convertir-se per a mi en una obligació auto imposada, quan estava escrivint un llibre que em costava d’acabar, passava temps netejant la pols del meu estudi i endreçant calaixos. D’aquesta anomalia, si se’n fa una gestió adequada, en poden sortir, com deia, coses interessants, per imprevistes, si s’evita de caure en la pèrdua de temps sense valor, com fer solitaris a les cartes o, simplement badar.

 

Fa uns anys es va posar també de moda la paraula resiliència. Aquesta em resulta més antipàtica, perquè tinc la sensació, no massa reflexionada, que es tracta d’una incorporació de l’anglès, tot i que la paraula es va fent lloc als diccionaris. Es tracta de la capacitat de resistir les pertorbacions externes i de recuperar l’estat inicial una vegada que la pertorbació desapareix. Crec que la fortuna d’aquest terme ve també del la psicologia, i s’ha incorporat al llenguatge col·loquial per la proliferació dels llibres d’autoajuda  i dels cursos d’aquestes matèries que surten com bolets per tot arreu.

Se m’acut que els dos temes, procrastinació i resiliència tenen un vincle en comú. Els procrastinadors, donada la seva tendència a evitar de fer, triguen molt a superar les pertorbacions que els afecten i, per tant, han de desenvolupar de manera especial la seva capacitat de suportar-les. Els procrastinadors han de ser, per tant, per força, resilients.