Bartomeu Rosselló Pòrcel

Estem acabant l’any Espriu. Generalment, aquests homenatges oficials no em diuen gran cosa. Normalment solament justifiquen una agenda d’activitats més o menys interessants sobre un tema o un personatge i serveixen principalment per escampar una mica de diner públic en el medi cultural, cosa que ja m’està bé, però no arriben a massa cosa més. En el cas de l’any Espriu, però, tinc la sensació que l’homenatge és especialment oportú. Per començar hi ha l’ocasió propiciada pel centenari del seu naixement, però vull pensar que, també, aquest homenatge té alguna cosa de reparació. Espriu va ser un referent indiscutible de resistència cultural durant el franquisme, però després va desaparèixer sobtadament de l’escenari cultural. És clar que va morir l’any 1985, però, tot i així, la seva figura va ser oblidada d’una manera dràstica. Fins i tot era difícil de trobar alguns dels seus llibres a les llibreries. Semblava que la Catalunya de l’autonomia apostava per altres referents. Potser la seva figura singular no encaixava en els signes dels aleshores nous temps. I això que no anem molt sobrats d’autors de la talla de Salvador Espriu. Gens sobrats.

Però ara em vull referir a aquell que va ser el seu gran amic de joventut, Bartomeu Rosselló Pòrcel. L’he recordat perquè, fa poc, vaig veure un reportatge a la televisió en el qual Salvador Espriu en parlava. Avui he volgut localitzar entre els meus llibres un petit volum de 1979 de l’editorial Moll que conté la seva obra poètica. Hem de tenir present que Rosselló va morir l’any 1938, quan tenia solament vint-i-cinc anys.  He retrobat uns poemes senzills, ben fets, però que segurament haurien estat oblidats completament si no fos per la fidelitat d’Espriu al seu amic de joventut.

Ha estat salvador Espriu qui ha mantingut viva la memòria d’aquest poeta que, per raó de la seva prematura mort, no va arribar a donar allò que hauria pogut si la seva vida hagués estat més llarga. Espriu, gran creador de  mites i de personatges, va crear, o recrear, el mite del seu amic per preservar-ne el record a la seva ombra enorme.

Sobre "Stone Junction" de Jim Dodge

Fa un parell de mesos em va caure a les mans,  més o menys per casualitat, un llibre que es diu Stone Juncktion, sots titulat Una epopeya alquímica, del fins aleshores per a mi desconegut escriptor nord americà Jim Dodge, amb un pròleg de Thomas Pynchon. No horecordo bé, però crec que el vaig comprar perquè em va intrigar que Pynchon, autor amb qui mantinc una relació conflictiva, diríem que d’atracció i repulsa a la vegada, prologués un llibre d’un altre escriptor.

Després he sabut que Dodge no és un desconegut entre nosaltres ja que no fa massa anys ha publicat en castellà El Cadillac de Big Bopper i Jop, que tracta d’un ànec dipsòman, llibre aquest últim que fins i tot ha estat traduït  al català (Fut. Edicions de 1984. 2009). Si aquest autor desperta la vostra curiositat, com a mi, podeu trobar-ne nombrosos comentaris i referències a la xarxa i, fins i tot, una entrevista que Kiko Amat li va fer per a la revista Rockdelux l’any 2001 i que es titula, significativament, Sé nuestro gurú, Jim. En ella Amat declara que “Nunca he seguido a santones o hechiceros, pero si tuviese que adoptar a mi Meher Baba, mi maestroyogi, escogería a Jim Dodge”. A mesura que anava avançant en la lectura del llibre, vaig anar caient en la mateixa disposició admirativa que Amat.

Stone Juncktion és una novel·la que explica el camí de formació d’un jove en el si d’una organització secreta, l’Alianza de Magos y Foragidos, en la qual una sèrie de Mestres el van iniciant en els coneixements que li permetran  trobar un objecte, una esfera de diamant, que procura el coneixement. Però, com sempre, el més importantés el procés d’aprenentatge, que li dóna l’ocasió de tenir com a mestres estranys personatges que l’iniciaran en matèries tals com les drogues, el pòquer, els explosius o la invisibilitat.

Stone Juncktion es es pot llegir com una novel·la iniciàtica o com una novel·la d’aventures. Els diferents episodis es van succeint amb agilitat fins a arribar a l’estrany final, on s’explica la transformació de Daniel, el protagonista, amb el contacte amb el diamant, i la seva desaparició, quan arriba en un estat de comprensió superior. Però tot això narrat en un to lúdic i gamberro que l’acosta a les novel·les de Pynchon.

Un llibre amb moltes lectures i facetes, que de vegades em portava a trobar-hi ressonàncies impensades, de Potocki, de Laurence Durrell, del Palol del Troiacord, però també de Kerouac, del Marck Twain de Huckelberry Finn, o de Brautigan.

El descobriment d’un escriptor d’aquesta talla és un esdeveniment per a mi cada vegada més infreqüent. Per això he volgut deixar-ne constància.

Benvinguts

M’ha costat una mica decidir-me a publicar un blog. Per una banda, el compromís, assumit només amb mi mateix, però amb una certa transcendència exterior, de publicar periòdicament algunes reflexions més o menys compartibles amb altres persones, implica disposar de temps per fer-ho, però sobretot una disposició mental a reflexionar sobre quines de les meves reflexions es mereixen ser pujades a la xarxa. D’altra banda, tampoc no crec que els meus punts de vista siguin tan especials com perquè mereixi la pena l’esforç de compartir-los. Sigui com sigui, la decisió ja està presa i declaro oberta aquesta via de comunicació amb els eventuals curiosos lectors de les meves divagacions. El Blog porta el meu nom, simplement, de manera que en ell s’hi podrà trobar de tot, però principalment hi aniré posant comentaris sobre les meves lectures o coses relacionades amb els llibres, la literatura, els escriptors i l’art i la cultura en general.

Com se sol dir, espero que aquest Blog pugui despertar un mínim interès entre els eventuals lectors.