El blog de Xavier Amorós  -  ANEU A L'INICI DEL WEB

dissabte, 14 d’octubre de 2017

Felisberto Hernández

Ja està, ja ho he acabat de decidir. Sé que no té cap importància, potser ni tan sols per a mi, però he arrodonit aquesta opinió després de molts anys i crec que ja serà inamovible. Els meus escriptors sud americans preferits són, amb el permís de Jorge Luis Borges, que considero un espècimen d’un altre ordre i amb el qual mantinc una relació constant, conjugal, com a lector, i per això situo en una  altra dimensió, són, deia, Alvaro Mutis i Feisberto Hernández. Cap dels dos  no necessita que jo els descobreixi, són dos referents molt importants, tot i que no es troben a la cúspide de les preferències dels lectors ni dels crítics. Hauria de justificar-me. Durant molt de temps, quan tenia vint-i-pocs anys, trobava que el meu escriptor preferit era Gabriel García Márquez. Abans dels divuit anys havia llegit tota la seva producció fins a aquella data. El descobriment de ‘Cien años de soledad’ va suposar un cataclisme per a la meva sensibilitat literària i van ser les seves opinions que em van conduir al descobriment de Daniel de Foe i de William Faulkner, que encara avui trobo que són dos escriptors excepcionals. Tot i amb això, tinc la idea que després de ‘Cien años de soledad’ i ‘El otoño del patriarca’ García Márquez es va instal·lar en una posició còmoda. Els seus llibres posteriors, tot i que en ells s’hi poden trobar passatges memorables, no arriben als nivells d’intensitat de la seva primera producció. Estrictament podríem dir que és un escriptor d’un sol llibre. Tots els llibres anteriors marquen el camí que conduirà a la seva obra mestra i després d’ella, la seva obra posterior no arriba als nivells de genialitat d’aquella. També hi ha Vargas Llosa. També és un escriptor excepcional però molt més irregular i, com García Márquez, el seu pitjor defecte és que ha escrit massa. Recordo amb admiració ‘La Ciudad y los perros’ però també la meva decepció quan vaig provar de llegir ‘La casa verde’ que, no n’estic segur, però crec que no vaig arribar ni a acabar de llegir-la. Després l’he seguit solament de manera parcial, vull dir que no l’he llegit completament però els seus llibres no estan garantits, de vegades són molt bons i altres vegades no tant. N’hi ha molts més, d'escriptors, és clar, i segurament, com en tota selecció, cometo una injustícia de la qual jo mateix me’n penediré en algun moment, vull dir que Onetti Cortázar, Rulfo i d’altres que ometo per no ser pesat, són escriptors de primeríssima fila i potser en algun moment variaré l’escalafó que ara estableixo. Els meus escollits són autors d’obra escassa i coherent. Mutis és l’autor d’una sèrie de textos que tenen com a nexe comú el personatge Macqroll el Gaviero. Em fascinen els escenaris i les anècdotes minúscules, els personatges. No entraré en detalls, per a mi la seva lectura va ser i encara és una experiència inoblidable. Fa molt de temps, l’any 1990, vaig descobrir Felisberto Hernández en una edició antològica que va publicar Siruela. També em va fascinar. Hernández fa una composició indestriable entre ell mateix, la seva vida, el seu personatge, un pianista mediocre que malviu de les seves actuacions, i els productes de la seva imaginació. Però no havia tornat a llegir-lo fins fa uns quants dies que vaig descobrir en una llibreria un recull dels seus escrits pòstums editat per una petita editorial, Sitara, i la seva lectura ha revifat en mi la vella adoració cap al mestre oblidat. Alguns dels textos ja els havia pogut llegir al llibre de Siruela, però, tot i amb això, he obtingut unes hores de veritable plaer en la lectura de ‘Hoy estoy inventando algo que todavía no sé lo que es’ de Felisberto Hernández. Llegiu-lo.



 Resultado de imagen de felisberto hernandez sitara postumos


dimecres, 27 de setembre de 2017

Presentació del cinquè volum de l'Obra Completa de Xavier Amorós


Diari Mes





Veu la llum el cinquè volum de l'obra completa del reusenc Xavier Amorós

Un acord entre la família de l’escriptor i l’Ajuntament ha donat lloc a la impressió d’’Els braços del vent’
Redacció

El global de la producció de Xavier Amorós ha quedat, ara sí, recopilada amb l’edició del cinquè i últim volum que aplega, sota el títol Els braços del vent, el més recent tram de l’obra d’aquest poeta i escriptor reusenc i que compta amb prop d’un miler de pàgines. Després que, tot i trobar-se ja recollits els textos, el darrer dels llibres que donen forma a la col·lecció hagués de romandre un temps pendent d’imprimir-se per una qüestió de pressupost, una col·laboració entre la família d’Amorós i l’Ajuntament de Reus ha permès que, finalment, pugui veure la llum. El mateix autor el rebia ahir a les seves mans en un acte sorpresa organitzat a la biblioteca pública que porta el seu nom, i que va resultar força emotiu per tot el que aquesta fita implica.

El llibre, que ha estat editat per l’Ajuntament i imprès a Rabassa il·lustra la portada amb una fotografia d’Isabel Amorós Moragas. L’escriptor va fer també, en una xerrada conduïda per la regidora de Cultura, Montserrat Caelles, i que va aplegar força públic a l’entrada de la biblioteca municipal, un repàs a la seva obra així com a les experiències personals. La impressió del volum coincideix amb la Capital de la Cultura Catalana Reus 2017. Més enllà d’Els braços del vent, presentat ahir, la resta de volums que integren l’obra completa de Xavier Amorós, porten per títol El meu veritable palau, Tal dia farà un any, L’agulla en un paller i L’agulla en un paller II, per aquest ordre.

A cura de Rosa Cabré
El primer llibre de les obres completes, El meu veritable palau, va editar-se l’any 2004. I el quart i últim fins ara, L’agulla en un paller II, va seguir el mateix camí l’any 2010. Tant els anteriors volums com també el que ara es dóna a conèixer han estat realitzats a cura de Rosa Cabré i igualment editats per l’Ajuntament de Reus. Amorós (1923, Reus) és, tal com queda reflectit a les sobrecobertes de la col·lecció, fill de Rodolf Amorós Cabré, de Pradell de la Teixeta, i de Maria Solà Miret, de Maials. Assidu a les tertúlies reusenques i membre de la Secció de Literatura i idiomes del Centre de Lectura, va començar a escriure poesia ininterrompudament al 1940 i va publicar els primers versos al 2000, un llibre anomenat Poemes inèdits de Xavier Amorós (1940-1959). Dos anys abans, al 1998, l’Ajuntament de Reus li havia concedit el títol de Fill Il·lustre de la Ciutat, i al 2004 el reusenc va ser nomenat doctor honoris causa per la URV i va rebre la Creu de Sant Jordi.

dissabte, 5 d’agost de 2017

Bob Dylan - No hi pensis més, tot va bé.

Don't Think Twice, It's All Right


Well it ain't no use to sit and wonder why, babe
Ifin' you don't know by now
An' it ain't no use to sit and wonder why, babe
It'll never do some how
When your rooster crows at the break a dawn
Look out your window and I'll be gone
You're the reason I'm trav'lin' on
Don't think twice, it's all right

And it ain't no use in a-turnin' on your light, babe
The light I never knowed
An' it ain't no use in turnin' on your light, babe
I'm on the dark side of the road
But I wish there was somethin' you would do or say
To try and make me change my mind and stay
We never did too much talkin' anyway
But don't think twice, it's all right

No it ain't no use in callin' out my name, gal
Like you never done before
And it ain't no use in callin' out my name, gal
I can't hear ya any more
I'm a-thinkin' and a-wond'rin' wallkin' way down the road
I once loved a woman, a child I am told
I give her my heart but she wanted my soul
But don't think twice, it's all right

So long honey babe
Where I'm bound, I can't tell
Goodbye is too good a word, babe
So I just say fare thee well
I ain't sayin' you treated me unkind
You could have done better but I don't mind
You just kinda wasted my precious time
But don't think twice, it's all right




No hi pensis més, tot va bé


De què serveix que ara em cridis
si sempre m’has ignorat.
De què serveix que ara em cridis
si jo ja no et puc sentir
i ja me’n vaig carretera avall
pensant en tot el que no ha passat.
El que et donava no ho va voler.
No hi pensis més, està bé.

Camino sense saber on vaig,
el camí m’ho dirà.
Dir-te adéu  m’ha sonat molt fort
per això t’he dit ja ens veurem.
No puc dir que m’hagis maltractat,
volia més però no hi fa res,
diguem que vaig perdre el temps amb tu.
No hi pensis més, tot va bé.

I no cal que et pendeixis,
ara ja tant li fa,
i no cal que t’hi capfiquis
si mai no te’n vas adonar.
Quan el gall canti, quan surti el sol
dóna un cop d’ull, jo ja no hi seré,
ets els motiu que jo hagi marxat.
No hi pensis més, està bé.

De què serveix que encenguis el llum
si mai no ho havies fet,
de què serveix que encenguis el llum,
sóc a la fosca del camí.
Hauria volgut que haguéssim parlat
per evitar que jo me n’anés
però, fet i fet, no parlàvem mai.
No hi pensis més, tot va bé.




diumenge, 26 de febrer de 2017

DIETA




Quan, primer, vas deixar de fumar
vaig voler perdonar-t'ho.
Potser, després de tot, sembla que és cert
que fumar no fa bé i és explicable
evitar avui el plaer per preservar
per a demà l'absència de dolor.
Però quan vas decidir de desplaçar-te
per Barcelona amb una bicicleta
ja vaig pensar que anaves malament.
El límit de la meva paciència
ha estat que tu, insensible als meus precs,
fins i tot has omès de la teva dieta
la carn de bou i, aplicada, rosegues
uns brots de soja o jo què sé què és.
Adéu. Me'n vaig a viure amb la portera
que fuma i beu fins arribar a l'excés
i sap cuinar-me uns estofats de toro,
tu saps que no faig broma, no podria
fer broma d'un assumpte com aquest,
que faran que t'oblidi tot seguit.

(Del llibre 'La felicitat' 1996)

dijous, 16 de febrer de 2017

VIATGE

I

TAXI


M’he llevat quan encara era ben fosc. Surto de casa per agafar un taxi
que em porti a l’aeroport. Espero
que el taxista no em parli i em deixi concentrar en els llums de la nit als afores,
els fanals de l’autovia, llums a les finestres dels blocs de pisos alts que envolten la ciutat.
Ara ja el cel comença a clarejar i la llum de l’alba va apagant aquests llums.


L’ALBA VERMELLA DÓNA PAS A UN GROC DAURAT
I SOBTA QUE NO HI HAGI CANTS D’OCELLS
ANUNCIANT EL DIA.


Sembla que hi ha una guerra que ve i passa de llarg, almenys per a nosaltres. Per tota aquella gent
que els ha agafat al mig és un desastre però per a nosaltres no deixa de ser més que una nosa, un incident desagradable.
La ràdio va parlant a parts iguals d’això i dels detalls banals del joc parlamentari.
Resulta inevitable, finalment, el taxista amolla comentaris sobre l’estat del món
amb un aplom que jo mai no he gosat mostrar quan parlo sobre aquest tipus de coses.


AL MEU COSTAT EL MAR ÉS COM DE PLOM
I LES ONADES PESEN
COM SI FOS UN MAR MORT SATURAT DE DETRITUS.


El taxista m’explica que la terra s’escalfa, que pujarà el nivell del mar, que les espècies
animals aniran acabant-se, que tot arribarà al final, un final de deserts i terres desolades, sense gent, sense aigua.
Sembla que se n’alegri. Escolto i dic que sí, que sense discussió, la terra està covant un desastre terrible
i sembla incongruent el to de les paraules i el panorama tètric que hem convingut que arriba només de aquí a uns quants anys.


NO HI HA TERRA, NI ARBRES.
NOMÉS ALGUNS CARTELLS PUBLICITARIS
S’ALCEN ENTRE LES CASES I L’ASFALT.


Hem callat, finalment. S’ha fet de dia i començo a patir per si arribaré a temps a l’aeroport. Cada cop hi ha més cotxes.
El ritme de la ràdio s’accelera i les notícies es van succeint vertiginosament.
Com sempre, arribo a temps i m’adreço a la cua del mostrador per registrar-me.


I VOLAR TÉ UN SENTIT
QUE NO ÉS SENTIR-TE LLIURE.


II

SALA D’ESPERA


L’avió arriba amb retard i m’instal·lo a la sala de la classe negocis
disposat a esperar-lo. L’hostessa
em demana el bitllet i compara les dades. He passat moltes hores en sales com aquesta, d’un luxe fals. L’altaveu anuncia
la sortida del vol d’algun altre viatger que ha tingut més fortuna
que jo. Prenc un diari d’una pila que hi ha
al costat de l’entrada i busco una butaca. Hi ha grups d’homes i dones mudats, alguns d’ells coneguts,
vagament, d’altres vols. Però evito el contacte amb aquells que podrien pretendre encetar una conversa.


LA TERRA TÉ CAMINS PERTOT
QUE SÓN COM CICATRIUS QUE LA COBREIXEN.
I TÉ CAMINS EL MAR
I EL CEL ESTÀ REPLET DE CAMINS INVISIBLES.



Què faig? Trec el telèfon però em sembla que és d’hora per trucar a l’oficina. El diari m’explica
coses que no m’importen i que ja m’han contat a la ràdio del taxi. Decideixo acostar-me
al bufet. Des de lluny sembla ben proveït però quan m’hi acosto per intentar esmorzar
acabo rebutjant les escasses opcions de les safates plenes de coses que no vull. Em serveixo un cafè d’una gerra de vidre,
un cafè aigualit que no es pot beure si no és afegint-hi sucre o llet.
No prenc sucre. La llet és a dins
de potets molt petits. En necessito dos. Tot és part  de l’atrezzo, el cafè no és cafè, la llet en aquells pots sembla de plàstic
i fins i tot la gent sembla que fan comèdia. No són gent normal, són com actors fingint que són viatgers de la classe negocis,
amb les seves corbates i els cabells enganxats a la closca amb potingues.


ARA, EN UN ALTRE LLOC,
UN PAGÈS S’HA LLEVAT-
MIRA PER LA FINESTRA,
ES CORDA ELS PANTALONS
I SURT AL PATI MENTRE PENSA EN LES GALLINES.

Només hi ha una presència que sembla veritat: la dona que neteja la sala i que transporta un carret de metall, vestida amb una bata
de color blau, senzilla, té cara de persona i es mou amb certa gràcia.
De tota aquella gent només saludaria la senyora que dic. Però no s’acostuma a parlar amb altra gent i molt menys
amb aquella senyora que no va de viatge. Aquell lloc és tan fred que no admet alegries, allò no és el cafè de baix de casa
on tothom se saluda i conversa i riu dels acudits dels de les altres taules.


RES NO ES POT DETURAR.
LA TERRA GIRA VERTIGINOSAMENT
I NOSALTRES AMB ELLA
SENSE FER-NOS CABAL.

Acabo resolent els passatemps del diari de simple avorriment.
És el pròleg idoni del dia que m’espera fins que arribi finalment al meu destí.


MÉS VAL QUE NO HI PENSEM:
ÉS TOT TAN TRIST...




III

AVIÓ


Un vol transoceànic dóna molt de si. He dormit vàries hores i encara me’n sobren dues més fins que arribaré a Bogotà. Allí hauré d’esperar un altre avió fins a Cartagena, el meu destí d’avui. Avorriment. L’existència a dintre d’un avió té molt poc interès. Hi ha una gent mig ajaguda, en mitjons. Uns dormen, d’altres miren les pantalles de video que surten dels recolza – braços dels seus seients, d’altres teclegen febrilment un ordinador personal o manipulen una agenda electrònica o altres andròmines de l’estil. Només n’hi ha un parell que llegeixen algun llibre i algun altre, com ara jo, que pren notes.

SOMEWHERE OVER THE RAINBOW
WAY UP HIGH
AND THE DREAMS THAT YOU DREAMED OF
ONCE IN A LULLABY 

Regularment serveixen menjar o beure i donen breus indicacions per la megafonia sobre les incidències del vol, sobretot per mantenir distrets els passatgers.

SOMEWHERE OVER THE RAINBOW
BLUE BIRDS FLY
AND THE DREAMS THAT YOU DREAMED OF
DREAMS REALLY DO COME TRUE OOH OOOOH

Hi ha una discreta però constant desfilada de gent cap als lavabos. De tant en tant se sent pudor de pet.

SOMEDAY ILL WISH UPON A STAR
WAKE UP WHERE THE CLOUDS ARE FAR BEHIND ME EE EE EEH
WHERE TROUBLE MELTS LIKE LEMON DROPS
HIGH ABOVE THE CHIMNEY TOPS THATS WHERE YOU’LL FIND ME OH
SOMEWHERE OVER THE RAINBOW BLUEBIRDS FLY
AND THE DREAM THAT YOU DARE TO,WHY, OH WHY CANT I? I IIII


Les hostesses circulen, sempre semblen ocupades en alguna activitat. No sé ben bé en quina ni perquè n’hi ha tantes. L’avió és gran i els passatgers estan distribuïts entre tres o quatre sales. Falten dues hores per aterrar i encara descobreixo entre les hostesses alguna cara que no havia vist abans.

WELL I SEE TREES OF GREEN AND
RED ROSES TOO,
ILL WATCH THEM BLOOM FOR ME AND YOU
AND I THINK TO MYSELF
WHAT A WONDERFUL WORLD

Tot i que a fora és de dia i fa bon temps, les finestres són gairebé totes tancades. En aquest punt he de començar a fer càlculs sobre l’hora a Barcelona i l’hora a Bogotà. Normalment canvio a l’hora local el rellotge de polsera i mantinc com a referència el telèfon mòbil amb l’hora del lloc d’origen. Això m’ha comportat algun problema perquè faig servir el telèfon com a despertador. No m’he arribat a equivocar mai, però de vegades m’he passat tota la nit despert, repassant els càlculs horaris.


WELL I SEE SKIES OF BLUE AND I SEE CLOUDS OF WHITE
AND THE BRIGHTNESS OF DAY
I LIKE THE DARK AND I THINK TO MYSELF
WHAT A WONDERFUL WORLD

Aquests viatges són bastant pesats entre altres coses a causa del menjar. sempre acabo menjant massa i a sobre sense plaer. Estic com saturat. Ja comencem amb el menjar de l’avió que no sé si és que hi posen conservants o només que és tracta de menjar precuinat, però, a banda que tot té el mateix gust, m’infla la panxa.

THE COLORS OF THE RAINBOW SO PRETTY IN THE SKY
ARE ALSO ON THE FACES OF PEOPLE PASSING BY
I SEE FRIENDS SHAKING HANDS
SAYING, "HOW DO YOU DO?"
THEYRE REALLY SAYING, I...I LOVE YOU
I HEAR BABIES CRY AND I WATCH THEM GROW,
THEYLL LEARN MUCH MORE
THAN WELL KNOW
AND I THINK TO MYSELF
WHAT A WONDERFUL WORLD (W)OOHOORLD

A més, tot aquest enrenou per esmerçar només un o dos dies a treballar perquè cada viatge suposa un dia per anar i un altre per tornar i, després, a lloc, t’has d’emmotllar als horaris del país i això fa que perdis moltes hores en esperes, i, a més, les nits en blanc i amb son durant el dia, quan no amb una migranya que no es passa amb cap mena de pastilla.

SOMEDAY ILL WISH UPON A STAR,
WAKE UP WHERE THE CLOUDS ARE FAR BEHIND ME
WHERE TROUBLE MELTS LIKE LEMON DROPS
HIGH ABOVE THE CHIMNEY TOP THATS WHERE YOULL FIND ME
OH, SOMEWHERE OVER THE RAINBOW WAY UP HIGH
AND THE DREAM THAT YOU DARE TO, WHY, OH WHY CANT I? 

I, a sobre, no em puc treure aquesta cançó del cap. [1]




[1] Per qui no la conegui, es tracta de la lletra de Somewhere over the Rainbow, que va aparèixer a la banda musical de la pel·lícula el màgic d’Oz, en una versió molt famosa del cantant hawaià Israel Kamakawiwo, que la barreja amb la no menys famosa What a wonderful world de Louis Amstrong. Més o menys en català seria així: En algun lloc, sobre l’arc de Sant Martí / allà  a dalt / i els somnis que vas somiar / una vegada mentre et bressolaven. / En algun lloc sobre l’arc de Sant Martí / volen ocells blaus / i els somnis que vas somiar /somnis que es fan realitat de veritat. // Un dia demanaré un desig a una estrella / despertaré on els núvols / estiguin lluny rere meu / on els problemes es desfacin / com caramels de llimona . / A dalt, per sobre de l’Arc de Sant Martí / volen ocells blaus / i el somni que tu goses tenir / perquè jo no puc? // I veig arbres en verd / i també roses vermelles / les veig com s’obren / per a tu i per a mi / i penso per a mi / quin món tan meravellós. // Bé, veig cels en blau, / i veig núvols de blanc / i la claror del dia. / M’agrada la fosca / i penso per a mi / quin món tan meravellós! //  Els colors de l’arc de sant Martí / tan bonics en el cel / estan també a les cares de la gent que passa. / Veig amics donant-se la mà / dient “com estàs?” / que en realitat estan dient / jo t’estimo. / Sento nens plorar/ i els veig créixer, / aprendran molt més / del que sabem nosaltres / I penso per a mi / quin món tan meravellós // Un dia demanaré un desig a una estrella / despertaré on els núvols / estiguin lluny rere meu / on els problemes es desfacin / com caramels de llimona. / A dalt, per sobre de les xemeneies / allà és on em trobaràs./ A dalt, per sobre de l’Arc de Sant Martí / volen ocells blaus / i el somni que tu goses tenir / perquè jo no puc?.